Somnis de paper

  

SOMNIS DE PAPER

(publicat en entreescritores.com)

Estimat Sr. Munné:

         «El veritable amor mai no ha de convertir-se en un per què...», he llegit, emocionada, a l’inici del seu últim treball. I no he pogut sinó sorprendre’m en veure impresa una antiga frase meva, escrita fa quasi quinze anys i encabida en un dels meus antics poemes, encapçalant un llibre seu. Vostè, a qui vaig tenir el gust de conèixer en el passat, ha volgut triar-la com a citació inicial de la seva última obra: “Consciència i Realitat”, que he tingut el plaer de llegir recentment.

         I no ha estat l’única sorpresa, cregui’m. D’altres de més insòlites, fruit dels records, m’han assaltat amb la posterior lectura del seu llibre.

         Però permeti’m que m’expliqui una mica millor i amb una mica més de calma.

        No li donaré la meva opinió sobre aquest darrer llibre que acaba de publicar. No és aquest el motiu de la meva carta, tot i que no voldria que això li fes creure que no m’ha agradat, no.

         Confesso que em va provocar una gran sorpresa veure, en començar a llegir-lo per recomanació d’un amic, aquesta frase que veig que la seva memòria conserva indemne. La frase, com vostè potser si deu haver oblidat, formava part d’un petit llibre de poemes que es va publicar fa massa anys i que va tenir una reduïdíssima divulgació.

         Sé que ja no se’n deu recordar vostè d’aquella antiga edició de «Suc de poesia», un dels meus poemaris preferits. Però si el conserva encara, sàpiga que segurament deu ser vostè una de les poques persones que posseeix un exemplar d’aquest llibre. Quatre familiars meus, un ex-amant que el deu haver llençat a les escombraries juntament amb els records d’una època feliç que visquérem junts, el meu gos Byron, mort fa temps i al qual vaig regalar-li l’últim exemplar que em quedava perquè el rosegués el dia del seu desè aniversari, i un llibreter amic meu que és l’única persona que encara demostra fe en els meus poemes i que el té sempre exposat a la seva llibreria sense que, en tots aquests anys, ningú no hagi preguntat mai pel llibre, són tot el que en resta d’aquella edició.

         Però me n’estic anant de l’objecte de la meva carta. Dispensi’m, però fugir ha estat sempre una de les meves habilitats, fins i tot quan escric. Tot i que, no ho és pas sempre, una fugida, això d’escriure?

          D’un llibre publicat fa tant de temps com ho va ser el meu, bé podria dir-se que és una autèntica antigalla. Si a més a més es tracta d’un llibre de poesia i d’una poetessa desconeguda, la cosa ja acaba per situar-lo als nivells del més remot dels passats. Com tota la meva joventut, si fa no fa. I, vés per on! Resulta que retrobo una de les meves frases inclosa com una cita en la introducció de la seva última i reeixida obra...

         I no és l’única cosa que m’ha sobtat, com ja li he dit abans. M’han sorprès un munt de coses més a mida que he anat avançant la lectura del vostre llibre, i, com podeu comprovar en aquesta carta, han estat sorpreses prou inquietants com per dirigir-me al vostre editor, demanar-li amb una excusa prou barroera, val a dir, les vostres dades, i escriure-us aquestes lletres.

        

Tinc molts defectes, sempre n’he tingut. Sóc poc curosa amb les coses i una mica maldestre amb les formes; oblido coses importants, i tinc molta tendència a engreixar-me fàcilment sense posar-hi remei. Però no sóc tafanera, us ho dic sincerament. Potser fins i tot la recordeu, aquesta virtut meva. Només que, una sèrie d’estranyes coincidències, m’han neguitejat prou com per sentir la necessitat d’escriure-us. I no considereu aquestes últimes paraules meves com una provocació. Sé que creieu que al món no hi ha casualitats. Però jo em resisteixo encara a creure-ho. Un altre dels meus defectes, tanmateix.
      No sóc tafanera però sí força vergonyosa. És per això que, ni tan sols per escrit, que és com millor m’expresso, goso explicar-vos quines són aquestes coincidències que m’han neguitejat.

         Ja tinc una certa edat, i m’he tingut sempre per una dona que fa servir el sentit comú, i molt poc donada a les interpretacions ocultes o esotèriques de totes aquelles coses que genera la vida. A l’home el que és de l’home i a Déu el que cadascú li vulgui donar, ha estat sempre una divisa del meu pensament. Però certes explicacions sobre les relacions humanes que hi conté el vostre llibre m’han ressonat força com per a interpretar-les com una casualitat i prou.

         Ho sento, sé que això que dic pot semblar estrany. I que, a més a més, us deveu estar emprenyant amb mi perquè ni tan sols us explico (ni us explicaré en aquesta carta) quins són aquests misteris dels que us en parlo. M’heu de perdonar, però desvelar-los em fa una vergonya horrorosa, com si em traís a mi mateixa. Com si me n’hagués de penedir d’un munt de coses que vaig fer de tot cor en la meva vida passada. Vós mateix ho expliqueu força bé en les vostres conferències: aquell difícil equilibri que tant ens costa de mantenir, entre una veu que ens demana penedir-nos de tantes coses que no hauríem d’haver fet, i l’orgull de creure que ho varem fer perquè volíem...

         Jo només he volgut posar-vos sobre avís. Conscient que només són retalls d’imatges conservades en la memòria d’una dona que ja va camí de vella, o que envelleix massa de pressa i massa malament. En qualsevol cas, aquests fets dels quals us parlo (dels quals no us en parlo, en realitat), crec que només adquiririen sentit si vós mateix fóssiu també capaç d’extreure’ls del fons de la vostra pròpia memòria. Però sospito que això no succeirà i que aquesta carta restarà com una de les moltes excentricitats d’una poetessa avorrida de la vida i de la seva soledat. Què hi farem!

  

En qualsevol cas no puc més que agrair-li que ho hagi fet, això d’encapçalar el seu llibre amb una frase d’un dels meus vells poemes. M’ha portat un munt de records tornar-lo a llegir. Alguns agradables, d’altres no tant. Però sempre és gratificant trobar que allò que vas escriure un dia, mentre intuïes el naufragi que s’acostava, i que venia a ser com una mena de missatge dins d’una ampolla llençada al mar, arribi a algun port desconegut i potser, com en aquest cas i de retruc, ple de lectors.

         Quan algú ho fa, quan es decideix a llençar un missatge d’aquests, sempre vol creure que mai no s’enfonsarà, que navegarà i que farà una mica de camí.

         Aprofito per a dir-vos que us desitjo també que el vostre missatge recent, la vostra ampolla tot just editada, trobi força millors vents dels que varen trobar les meves.

Podria no haver obert aquella carta.

       Dins la seva bústia un sobre desconegut, sense remitent. Una cal·ligrafia menuda que semblava juganera, infantil. Tot plegat, una invitació per llençar-la a la paperera.

         Però ell no la va llençar. Ell la va llegir.

        

Lletra de dona. A qualsevol altre li hagués passat per alt, aquell detall. A ell no.

         I més detalls a tenir en compte: aquell algú escrivia força bé. No com la majoria de les adulacions que rebia per correu, sense correcció, sense voluntat. Cartes amb tots aquells desitjos, totes aquelles demandes de felicitat, esperances d’una vida més completa o, directament, sol·licituds d’ajut, «em trobo molt sola, senyor Munné. Sé que vostè podrà ajudar-me...».

         Tampoc no era com aquelles altres que, sense gaire escrúpols, li deien que era l’home de la seva vida i el convidaven a... Pobres! Es pensen que amb unes quantes sessions de teràpia de grup i quatre idees apamades n’hi ha prou per canviar la teva vida...

         No, no l’havia d’haver obert, aquella carta. Li havia d’haver donat a la Cinta, la seva secretària. Per això es feia enviar el correu al despatx i no a casa. Per no ser molestat pels centenars de dones que li escrivien per demanar-li-ho tot.

  

En Carles era d’aquelles persones que asseguren que la vida sempre t’ofereix opcions. Que ets lliure d’escollir en qualsevol moment entre tot allò que et proposa el món. Que no hi ha destí sinó responsabilitat. Que tot depèn de tu i que ets tu mateix qui tries la teva sort al llarg de la vida.

         Jo sempre he dubtat d’aquestes creences tan assenyades, però ell no. Ell s’havia convertit en un defensor acèrrim del coneixement d’un mateix, i de la responsabilitat que tots tenim dels nostres actes i dels nostres sentiments. Com l’única manera d’anul·lar les neurosis que ens ataquen constantment i no ens deixen ser feliços.

         En Carles, ara, era un oracle, un visionari lúcid, un conseller d’ànimes, un venedor de brúixoles. Un apòstol de les emocions.

         De veritat són sinceres aquestes persones que creuen que sempre es pot triar? Fa temps que m’ho pregunto. D’on treuen aquesta seguretat?

         Per exemple, qui tria la por? Qui tria enamorar-se? O qui tria el dolor per l’abandonament, quan el pateixes?

         Però, és clar, jo sóc una persona insegura, neuròtica, que es deixa endur per les passions i pels complexes...

         No culpo a ningú de la meva dissort, però tampoc no tinc aquella fe que et fa perdonar-ho tot, oblidar-ho tot, assumir-ho tot, i continuar com si res.

El Carles que ara creia fermament en totes aquests consells, en aquesta manera d’interpretar la vida, sense coincidències, atorgant sempre als actes humans voluntat i consciència, era molt diferent del que jo havia conegut en la meva joventut. Abans s’amarava d’ingenuïtat. Ara, en canvi, assenyat, reflexiu, preconitzava que el destí era la fal·làcia dels covards, encaparrats en no prendre les regnes de la seva vida.

         Abans, quan m’estimava, s’hi conformava, com jo, amb fets menys rotunds per descriure la felicitat: amb la bellesa d’un poema ben escrit; amb la meravella d’una novel·la que et capbussés en un món llest per viure’l a glopades; amb un quadre o una melodia, plens d’harmonies i colors; o en el senzill somriure d’un infant.

         Fins i tot en els meus somriures deia trobar-hi espurnes d’alegria...

         Però d’això en fa temps. Era quan tots dos ens sentíem joves, malgrat la distància que ens separava, i preteníem que el món no sols es podia canviar, sinó que fins i tot, es podia millorar.

Amb l’edat es va anar fent una mica més positiu, una mica més dels qui toquen de peus a terra, tot i que el terra li trontollés massa vegades. Però les seves ensenyances mantenien sempre les arrels en la consciència, com a ell li agradava dir-ho.

         La consciència. Una paraula que sempre m’ha suggerit més la ficció que no pas la realitat, perquè quan jo la buscava al món real acabava sempre per desesperar-me. En canvi, si l’escorcollava en els móns de la ficció, em feia somniar, discórrer i aprendre. La consciència, per a mi, era dins les entranyes del capità Ahab i de Melville; en les contradiccions que s’encreuaven entre en Marlow, en Kurtz i en Conrad; o dins dels cors de l’Emma Bovary i de Flaubert.

         Quina paradoxa la d’en Carles. Ell, per fer aquest canvi que l’havia dut a ser on era, a una nova realitat, havia utilitzat tots els recursos de la ficció. Aquells que jo li ensenyava. Aquells en els quals jo havia esmerçat tantes hores d’explicacions, d’exemples, de lectures. Em va xuclar l’esperit i els meus pobres consells per convertir-se en un narrador fantàstic que lliura recomanacions a dojo.

         I dins el meu petit orgull, aquell que també malda per mantenir un fràgil equilibri, vull creure que, fa uns instants, mentre llegia la carta, en Carles també devia pensar en totes aquestes coses. En els dubtes de viure, en el sentit de la realitat i en els records que semblen una ficció viscuda. I crec que, com jo, va arribar a fer-se la mateixa pregunta: qui pot triar la curiositat?

Li havia d’haver passat la carta a la Cinta, com ho feia amb tot l’incontinent correu que rebia diàriament. Devia estar massa enfeinat amb tot allò del proper taller de “respiració i percepció” que volia fer al Vallès. En enllestir les desenes de conferències a les quals havia estat convidat, o en vetllar per la promoció i la venda dels seus llibres...

         S’havia convertit en un fenomen com feia temps que no havia descobert aquest petit país. A més, no podia faltar a les seves classes de francès i d’italià, si volia exportar els seus famosos tallers més enllà de les fronteres.

         Els seus consells ja eren a l’abast de tothom i en qualsevol llengua. Ell, que mai no es deixà aconsellar.

Acabo de fer un pastís. Melmelada de maduixa farcint dues peces de pa de pessic, i mantega i xocolata per fora. Molta xocolata, com a mi m’agrada. Tant és si m’engreixo. A fer punyetes el meu cos. També el meu cos!

         Ara, en Carles era famós. El demanaven en totes les emissores de ràdio, i en els programes de televisió que apareixien darrerament com bolets. No n’hi havia cap que no tingués un espai de psicologia positiva, de consells d’autoajuda, o de qüestions espirituals.

         Escrivia articles per a un munt de revistes, amb encàrrecs que semblaven disputar-se’l com aquest pastís deliciós que tot just he tret del forn.

         Els seus consells, senzills però útils, es difonien com la flaire d’aquesta mateixa xocolata amb què m’empastifo els dits. Era un exemple d’èxit, del mateix èxit que la voluntat i la constància que ell pregonava com a forma positiva de viure, podrien atorgar-te algun dia.

         Voluntat i constància. Esperit i consciència. Precisament allò que ell, anys abans, prenia de mi.

         Com un vampir insaciable.

Sóc una envejosa? Doncs potser sí. Sóc moltes coses i tinc molts defectes. Per exemple, m’engreixo.

A penes els seus trets si recordaven ara el noi que havia estat un dia. El cabell bru i ben pentinat que sempre li imposava sa mare malgrat els seus renecs, a penes es podia reconèixer en aquesta mitja melena de tons argentats, professionalment atesa per un perruquer de la zona alta de la ciutat. Les pigues, que li feren un rostre d’infant divertit i trapella alhora, a penes restaven més que com un record en aquest rostre seré, en aquest cutis treballat cada mes per un prestigiós dermatòleg natural amb fang volcànic.

         De fet, això era el que ell venia defensant des de feia anys. Allò que li havia donat l’èxit actual: la capacitat de decidir que tenim els humans quan som responsables.

No obrir la carta era una de les dues opcions possibles, i segurament la més assenyada. No devia saber per què, però aquella carta li feia venir una sensació desagradable. La seva veu interior, tan cultivada en aquests últims temps, li deia que era millor no fer-ho. Però va triar l’opció més senzilla, obrir-la i descobrir què hi deia, qui la hi enviava i per què. Un petit triomf que rescabalava el meu equilibri. Ara ja podia penedir-me’n...

Te n’has recordat de mi. Una casualitat, però m’he tornat a ficar en la teva vida. Anys després. Un error ho ha fet possible. Una punyetera carta i el teu enorme orgull en veure un remitent fals: Edicions Transversals.

         Ha estat una mica indecorós, ho sé. Tu creies que qui t’escrivia era la Marta, a qui de ben segur sí que recordes, i en lloc d’ella hi aparec jo.

         Però era la meva única opció.

         Enganyar-te una mica per fer-te mossegar l’ham.
Sempre el maleït temps! Jo li vull fugir i em fuig ell a mi.

          M’han fugit seixanta anys, pel cap baix. M’han fugit la infantesa i els jocs al carrer; tot i que les nenes, en aquells dies, no havien de jugar al carrer barrejant-se amb els nens.

          M’ha fugit l’adolescència. La dels primers jocs i els darrers amagatalls. I les mans tremoloses que, a les fosques, a les palpentes, buscaven sota la roba.

          M’han fugit els primers petons i aquelles paraules cegues que prometien l’eternitat.

         I se n’han anat també l’esforç i la passió de la literatura, del seu estudi, de ser uns anys més gran i veure com, aquell a qui estimes amb bogeria, et segueix amb devoció, et demana lliçons i et pren com a referent.

         He perdut la meva obra, també. Potser era l’únic que em quedava. La vaig cremar jo mateixa. Orgullosa, volia ser com Kafka i m’he acabat convertint en una mena de Gregor Samsa, un insecte ventrut que no para d’engreixar-se.

        

Sóc venjativa? Doncs potser també ho sigui. Sóc moltes coses, tinc molts defectes. Per exemple, m’enamora la xocolata, encara que m’engreixi.

         Espereu un moment. Deixeu-me que desi el pastís a la nevera i em renti les mans. No vull empastifar el paper... No s’ho mereix el protagonista. Un expert en sentiments clars i nets.

         Sense taques.

Si ets un home i t’enamores d’una dona quinze anys més jove que tu, com a molt, t’envegen. Si ets una dona i fas el mateix, tret que la teva gran popularitat faci de salconduit social perquè t’admirin, llavors et condemnen, et critiquen i se’n riuen de tu.

         Enamorar-se d’un alumne és un pecat no escrit. Deu ser per això que he trobat tanta gent disposada a gravar-m’ho a la pell com una penitència.

         Una meuca, una barjaula que entabana un jove i el llença pel camí de l’amargura. Una dona sense entranyes que fa el ridícul, que es posa en evidència perquè no vol envellir.

         I quan m’he negat jo, a envellir? Si de vegades penso que ja em pariren vella...

En Carles no se’n deu recordar. Aquelles nits de cinema, en què jugàvem a fer guions com els de Hollywood dels anys cinquanta.

         Va ser el meu millor alumne. Tenia una imaginació que vessava sense aturar-se cada cop que l’esperonaves amb bons diàlegs, amb frases punyents o amb imatges suggeridores. Va aprendre molt de pressa com fer servir les paraules, perquè tenia un do innat per fixar-les al seu repertori.

         Jo, al començament, bategava en veure com ho feia. Desprès, em veure’m sobrepassada pel seu enginy, vaig començar a admirar-lo.

         Més tard, no sé ben be en quin moment, vaig deixar-me anar pel que em deia el cor.

         Un error, pensareu. Però, qui tria estimar?

Va començar a escriure. Qualsevol cosa que sorgia m’ho portava immediatament, exigint que li fes una primera lectura.

         Hi havia sempre un to vibrant en aquelles primeres obres, una mena de batec molt viu, en allò que feia.

         Li calia una mica més de temps, sí; i potser viure una mica més; emocionar-se una mica més per tal d’arribar a emocionar. Però prometia.

         Ell va començar a enllaçar històries i jo vaig començar a llustrar-les, a suavitzar-les, a arrodonir-les. Sempre amb una protagonista, una dona. Tota la seva ficció tenia dones protagonistes. I jo me’n vantava, orgullosa de creure que jo era aquella dona.

         Després vingué una temporada en solitari, sense més correccions, ni opinions, ni consells. Res meu. A penes ens vèiem però vaig respectar-ho. Jo també sé de la soledat de qui vol veure’s únic, a soles amb els seus personatges, amb aquell diàleg de bojos, amb aquelles discussions interminables de la pròpia raó contra la pròpia imaginació. Amb aquella batalla sorda entre la versemblança i la creativitat.

         Escrivia sense fer-me’n cinc cèntims. Defensava la seva obra sense dir-me’n res...

         I va arribar l’esclat: un gran premi, i amb la promesa d’una edició inclosa. Una petita història de gelosia, senzilla, urbana, fàcilment interpretable.

         Amb un cert to moralista, en Carles volia que la història es veiés com un reflex de certs tics malaltissos, molt habituals en la nostra societat.

         Tenia bagatge propi: la seva formació universitària i l’acostament que havia fet a certes escoles més o menys terapèutiques i més o menys orientals. I amb això, una prosa molt ben construïda que ho embastava tot. Tenia vint-i-vuit anys. Jo en compliria aviat quaranta-tres.

         Tenia bagatge i formació, sí. I una idea pròpia i molt clara d’allò que volia dir.

         La seva primera novel·la era sobre una dona que envellia i s’aferrava a la vida, sense adonar-se’n del que perdia mentre ho feia. De com la vida li passava per sobre. De com lliurava tots els seus esforços a algú a qui ja no podria retenir al seu costat. De com, massa vegades, quan donem, ho fem esperant que ens ho retornin algun dia.

         Si ofereixes i ho fas de cor, mai no pots posar preu al que ofereixes...

Pobra Marta. A penes sí vaig tenir temps de conèixer-la. Una dona amb molta empenta, una petita editorial ―Edicions Transversals― que tot just començava i la premonició d’haver trobat el millor inici possible: les obres d’un jove autor que li prometien vendes i promocions.

         Ella donava per fet que en Carles li seria fidel en les properes obres que ja s’anunciaven, però només el va poder retenir fins a la segona.

         Pel que fa a la seva vida, aviat se n’adonà que voler retenir aquella erupció era una quimera.

         Entre les dues edicions d’en Carles, encara la recordo quan em va trucar per dir-me que publicaria el meu recull de poemes. Una conversa absurda, pobra Marta. Tu devies donar-li el meu llibre perquè me’l publiqués, i ella, que no et negava mai res, molt professionalment i seguint les pautes establertes en tots aquells que llençaven a les editorials els seus somnis de paper, dient-me: «ens ha agradat molt el llibre de poemes que ens ha fet arribar, senyora Castells. I, després de llegir-lo i valorar-lo pel nostre equip, hem decidit finalment...».

         No va saber què respondre quan va sentir-me dir que jo no havia enviat cap llibre.

No ens tornàrem a veure més, Carles. Prou que ho saps.

         Em vaig haver de conformar amb veure com els teus llibres omplien cada tants mesos les llibreries, plens de consells per a una vida més autèntica i amb promocions impecables. I amb aquells vespres de signatures a les millors llibreries de la ciutat, amb somriures emocionats. Gent que demana veure l’escriptor de tant a prop que quasi el pot tocar, perquè el vol tocar i adonar-se’n que està fet de carn i ossos. Sentir la seva veu mentre aquell ídol li pregunta el nom amb el qual estamparà la dedicatòria i la seva firma. I marxar amb una primera pàgina, ara única, que premerà ben fort contra el seu pit mentre deixa anar un sospir.

         I jo, en canvi, esperant, fent cua. Només per veure’t i no ser vista. Sense arribar mai a aquell darrer moment màgic.

         O pensar en inscriure’m en qualsevol d’aquells anuncis de les revistes que proclamaven els teus tallers de cap de setmana, que  reunien cada cop més gent, més curiosos, més adeptes. Intentar passar desapercebuda tot i saber que ja no et reconeixen.

Em publicaren «Suc de poesia», el meu primer llibre de poemes; i sempre he sabut que fou gràcies a la intervenció d’en Carles davant la seva editora. Com una mena de comiat o d’agraïment.

         Després, hi vingueren dos llibres més de poemes, que em costaren déu i ajut de publicar.

         Però tot el meu món, al contrari del seu, rodava ja immaculadament cap a l’oblit.

        

Sé que ell ja no hi pensa. Sé que ja no es fa preguntes inútils.

         Però jo sí. Continuo fent cua a les llibreries on es presenten els seus llibres. Sense apropar-me mai prou perquè em vegi. Sense demanar-li dedicatòries. Sense endur-me ni tan sols les quatre ratlles esgarrapades a la primera pàgina de la seva darrera obra. Quatre ratlles amb les quals esborrar el que, des de fa anys, ell va deixar-me gravat al pit, com una dedicatòria.

         I, encaparrada a no aprendre dels consells que hi contenen els seus llibres, malgrat haver-los llegit tots, em continuo preguntant: qui tria escriure?

La cerimònia

 Enviat al "Premi Núvol de Contes 2013"

LA CERIMÒNIA

Ell es vestia sense pressa. La camisa blanca, la corbata ―la seva primera corbata―, el vestit i les sabates relluents, tot per estrenar.

            Vingué a recollir-lo el seu millor amic. Li feia de padrí. Amb la càmera fotogràfica penjada a l’espatlla i una promesa: les millors fotografies per al millor dels companys. «Però, afanyat, si us plau. He deixat el cotxe en doble filera».

            «Passarem per ca ma mare un moment. A recollir-la. El reuma no la deixa caminar. No et fa res, oi?», i deixà aparcat el vehicle i a ell a dins, esperant-se: «Serà només un moment. Vigila’m la càmera. Em va costar un ull de la cara...».

Ella ja feia estona que dansava dins d’un encisador vestit blanc, però que no li impedia moure’s frenèticament, sense fer cas als renecs de sa mare o de la tieta: «Te l’arrugaràs! Vos fer el favor de parar quieta».

Els nervis la revoltaven. Responien a tantes coses. Coses que només ella faria prou bé: no arribar tard, fer-ho amb el pentinat intacte, o que s’acomplissin totes les expectatives que el propietari del restaurant els hi havia promès.

Si no fos perquè ella pensava en tot...

Ell, dins del cotxe, s’entretenia amb la càmera fotogràfica, comprovant que funcionés correctament.

«Ho veus! Si ja ho deia jo... S’ha oblidat de la targeta», exclamà en veure la ranura inferior de la màquina buida. I va buscar dins la butxaqueta amb cremallera, en un lateral de la petita funda, fins a trobar-ne dues.

N’introduí una.

L’atzar pot arribar a ser molt cruel, de vegades.

Un minut per entendre com funcionava la màquina, i dos en anar passant les set o vuit fotografies que hi havia. Amb més desgana que curiositat, per distreure’s.

Sense voler-ho es va haver d’aturar en una de les imatges: Palamós, 12/04/2011.

Sí, l’atzar és qui crea les casualitats, i pot arribar a ser molt cruel, quan vol.

Si l’amic se n’hagués fet una còpia abans d’aquell dia, de ben segur que hauria esborrat la memòria.

Si ella se n’havia fet una còpia, havia tingut la decència d’estripar-la.

            Si se n’haguessin fet una còpia, cap dels dos no se n’hauria oblidat que havien quedat força bufons, en aquell hotel de Palamós fàcil de reconèixer

            Si n’haguessin fet una còpia, cap dels tres no hauria hagut d’exclamar mai: «Quina badada escollir el mateix lloc».

En tots els seus anys de sacerdoci, en arribar la pregunta de rigor, aquella que es respon amb un sí ben clar que jura fidelitat i confiança eternes, el mossèn mai no havia obert la boca, esglaiat, en veure’s interromput pels crits.

El nuvi, amb una veu i un to que ningú no li coneixia, trencant el protocol, demanava tornar a veure aquella fotografia: Palamós, 12/04/2011.

Mentre ho deia, aixecant la ma, sostenia entre dos dits una menyspreable targeta de memòria de quatre miserables megabytes.

            L’amic, el padrí, el fotògraf; la meitat de la traïció, ben a prop de l’altar, mig ajupit, en el intent de captar amb la maleïda càmera el moment del sí definitiu que esborrés tots els records, va adonar-se’n de la importància que pot arribar a tenir fer sempre una còpia.

            Va incorporar-se, va mirar cap als promesos, va fer mitja volta i sortí caminant lentament, capcot, pel passadís central de l’església, fins a perdre’s més enllà de la porta.

Ell, amb els dits, seguia prement ben fort, ridículament, la minúscula peça de plàstic capaç de generar records ja oblidats per alguns, desconeguts per a d’altres, indiferents per a molts.

Ella no va fer res. Només veure marxar el que hauria d’haver estat el millor amic de qui hauria d’haver estat el seu marit.

            Dubtant què l’avergonyiria més, si seguir-lo o quedar-se on era.

Blog de Miquel Ramírez